Recents sentències del Tribunal Suprem han aclarit que, excepte en casos molt concrets, els desplaçaments diaris des del domicili del treballador fins al primer client i el retorn des de l’últim client a casa no es consideren temps de treball efectiu. Per tant, no han de computar-se ni retribuir-se com a part de la jornada laboral.

Això es deu al fet que, en la majoria dels casos, no es donen les condicions excepcionals que justificarien el contrari, com va passar en el cas de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) relativa a l’Assumpte TYCO, en el qual l’empresa va tancar les seves oficines i els treballadors ja no tenien un centre de treball fix. En aquest context, el TJUE va considerar que els desplaçaments sí que formaven part de la jornada laboral.

En canvi, en sentències més recents, del 27 de novembre 2024 i del 21 d’abril passat, el Tribunal Suprem considera que, si l’empresa manté centres de treball operatius, no imposa rutes específiques ni ha modificat substancialment la manera d’organitzar el treball, el temps de desplaçament no pot considerar-se temps de treball.

En la mateixa línia es va pronunciar el Tribunal Superior de Justícia de Navarra en una sentència del 30 de maig de 2024, en la qual apunta que un conductor de grua en situació de guàrdia localitzada no tenia dret a considerar aquest temps treball efectiu, ja que no existien restriccions ni exigències de resposta immediata.

En resum, tret que existeixin condicions molt específiques (com ara instruccions durant el trajecte, rutes imposades o falta de centre de treball fix), el temps de desplaçament habitual no es considera part de la jornada laboral ni ha de retribuir-se com a tal.

Com sempre, els professionals de l’Àrea Laboral de BNFIX PICH estan a la seva disposició per a resoldre qualsevol dubte que puguin tenir sobre el tema.

📸 Life of Pix para Pexels